Veient els fantàstics
quadres a l’oli d’en
Gonçal he tingut la tentació de rebuscar entre les coses que conservo de quan era un crio. Veient el que feia em faig creus de com coi podia pensar que podria arribar a tenir un mínim futur en el camp, fet que en part ratifica la meva creença que això que s’anomena talent està completament sobrevalorat. El que és realment important és la pràctica, evidentment algunes persones tindràn més facilitiat que altres per apendre, però si no s’hi posa voluntat no s’arriba enlloc.
Atenció a algunes de les nombroses obres mestres d’infantesa:
Rumvito El Extraterrestre: un dels meus primers còmics, insuperable planificació de la plana, narració i colors. Al títol apareix com a Rumvito, amb v, però després apareix escrit correctament amb B, Rumbito, probablement té un significat que, sincerament, avui en dia se m’escapa. “No us perdeu el proxim capitul”.
Arale: El descobriment del Dr. Slump i després del manga va ser tot un xoc per mi, com per tothom de la meva edad crec, tant que vaig arribar a calcar una fotocòpia d’aquelles que venien al mercat de Sant Antoni per colorejar-la amb uns llàpissos acuarelables que m’havien portat de japó, desgraciadament no he localitzat cap del centenar de Son Gokus que vaig dibuixar:
Spawn: A l’institut les coses cambien, descobreixo el jebi i el jar roc, em surten grans a la cara, i gràcies a uns companys començo a llegir còmics de superherois. Havia deixat de llegir còmics perquè això era per nens, però els dibuixos de Jim Lee, McFarlane (sic), Silvestri i companyia em van seduir completament. Vaig començar copiant però en seguida em vaig atrevir a dibuixar sense copiar cap referència dels meus herois, això si, imitant l’estil tant com podia:
X-Men: jo també vaig ser un Jim Lee wannabe.
Sense paraules: No en tenia prou amb destroçar personatges existents de Marvel, també tenia la necessitat de crear els meus x-men propis, aquesta genialitat en concret és digne d’en Rob Liefeld.
Sembla que fos ahir… *llagrimeta*
Comentaris / Comments